​

Necessitem reconnectar íntimament amb el poeta, extreure’n la profunditat de les paraules, per interrogar-nos sobre l’absurd i la realitat. En Aimé Césaire, el passat i el present, la història i l’actualitat, es barregen.

 

En aquests moments, en què assistim als últims sobresalts d’un món esquinçat per les seves pròpies contradiccions, volem sense renegar de res, continuar a reconèixer el Poema, la seva càrrega de pólvora, d’escàndol, de desbandada, de disbarat i d’enlluernament.

​

En la travessia d’una vida, com fer arrelar una humanitat posada en peus i lliure? Com erigir una nova ciutat sense fortí amb foc nutrici, un foc de farga i no de bomba?

 

Com aconseguir sostenir la flama per mantenir-la viva?  M’agradaria utilitzar l’alè de lapoesia per qüestionar l’alè de la vida. Aquest verb vivificant que ens uneix al secret del’ànima.

​

Vull cercar amb l’obra de Césaire el que és aliment humà, aliment viu.

 

Uns fantasmes en vagareig viuen en nosaltres i ens habiten. I la por ens conquesta cadadia.

Ens envaeix, ens fa fràgils en el nostre espai interior. Què podem fer per reunirenergies per mantenir-nos drets?