Dues noies, dues cadires, una nevera i
un parell d’esterilles. Tot ben acomodat
sobre el llom d’una balena.

Amb la incansable esperança beckettiana de que l’animal es desperti algun dia, les dues protagonistes s’aixequen cada matí i no fan res més que esperar.

El fet que les protagonistes visquin damunt d’una balena adormida és una metàfora perfecte de l’anestèsia social que pateix la nostra generació. Som incapaços de moure’ns perquè el mar és massa gran, les possibilitats són excessives. Volem explicar i endinsar-nos en la incapacitat de decidir, avançar i escriure la nostra pròpia història. La contradicció entre allò que volem, el que tenim, el que desitgem i el que hauríem d’estar fent, vesteixen una peça cíclica que sempre acaba al mateix lloc.

Un espectacle que reflexiona sobre la inevitable insatisfacció de la raça humana. Una excusa perfecte per aprofundir en les nostres emocions i visualitzar la vida com un joc de recerca constant. El fet que sigui un espectacle cíclic emfatitza el pas del temps com a fenomen previsible i poc estimulant.