Partint del TCA que va travessar la seva adolescència, la María es qüestiona la construcció de la seva feminitat i reviu totes les vegades que ha sobrepassat els límits del seu propi cos i les seves emocions buscant encaixar en allò que creia que la mirada masculina percebia com a desitjable.

"Ya nunca tengo hambre" parla de la necessitat d'estimar i ser estimats. 
És un empatx d'ironia per a purgar el que ja no es pot plorar.
Un intent de col·lectivitzar el dolor.
Una confessió.