La meva mare era guionista, escriptora i traductora de francès. Potser perquè el teclejar de la màquina d’escriure forma part de la meva infància, escriure sempre ha sigut una necessitat. Quan, passats els cinquanta, vaig recuperar unes pàgines escrites als vint i pocs, vaig saber que allà hi havia una història.

 

Després d’uns quants anys de cuina lenta, concentrant la substància i depurant-la, em poso, per primera vegada, al servei de mi mateixa i dono a conèixer la meva faceta més íntima i personal. La vida d’una dona explicada a través dels lligams amb els seus gossos.

 

L’amor, la pèrdua, l’alegria, la passió, la tristesa, la ràbia. Cada gos amb la
seva data d’arribada, fent avançar el calendari, marcant les etapes. Deixant
cadascun d’ells un rastre de tendresa, de fidelitat i de saviesa inqüestionable.

 

 

“Aquella primera ferida, al no poder cicatritzar, va deixar una marca que seria indeleble en el temps per sempre més. Potser existia ja un potencial, una predisposició astral o genètica, però és indubtable que aquella ferida va activar la pauta i el mecanisme es va posar en marxa, produint com a resultat una passió desmesurada pels gossos, una desesperada necessitat de conviure amb ells que mai m’abandonaria.”     (Vides de gos – Katia)