Nous teatres, idees antagòniques
Davant la proliferació de sales de petit format a Barcelona, l’Aquitània apel·la al públic massiu i La gleva, a la descoberta
Imatge general del vestíbul bar de La Gleva , a tocar de plaça Molina, fa uns dies Foto: EL PUNT AVUI.
Han coincidit en el temps i l’espai (han obert fa poques setmanes a la part alta de Barcelona) però busquen perfils de muntatges i de públics ben diferents. El Teatre Aquitània aspira a tenir un cartell per a un públic mediàtic. La Gleva, en canvi, parteix de les ganes de donar oportunitat a noves companyies. Vol ser un espai de trobada amb la cultura, que desperti curiositats, sense perseguir una finalitat comercial, més aviat oferir la possibilitat a nous creadors a provar-se i que puguin tenir una compensació econòmica mínima en una sala d’un aforament d’unes vuitanta localitats.
L’Aquitània ocupa la finca de la darrera seu de la Filmoteca de Catalunya, abans que es traslladés al Raval, al seu emplaçament definitiu. Va tenir una primera època el 2013 amb Pentateatre, Toni Albà i el Marabunta, de Guillem Albà. Més endavant, van afrontar el repte des de l’entorn del Teatreneu. Han calgut gairebé dos anys d’obres per aconseguir els permisos i garantir una insonorització amb un pressupost proper al mig milió d’euros. Scene Barcelona(format per Toni Coll, Xavier Fuster Julia i Josep Maria Galilea) afronten la nova etapa. Consideren que és possible interessar el públic amb espectacles de comèdia de qualitat i amb personal mediàtic els vespres; actuacions cabareteres a la sessió golfa i matinals de familiars. Luis Pardo, l’artista més taquiller dels últims anys en sales petites, s’ha atrevit a obrir el show en una sala de mitjà format. Per Fuster, el gran mèrit de l’Aquitània és que té un aforament de 330 butaques, una capacitat molt atractiva per fer viables produccions ambicioses i amb una proximitat notable (també pels de l’última filera).
McGuffin, la peça amb què han arrencat temporada (sense data de sortida encara) ja il·lustra quin tipus de programació persegueixen. I és que a la primera direcció de Carlos Latre s’hi sumen dues personalitats de la comèdia televisiva (Mònica Pérez i Jordi Ríos). El muntatge neix d’un dels think tank amb major olfacte, el Singlot Festival, a Sant Feliu de Guíxols, organitzat per El Terrat. D’allà va fer-se possible el monòleg personalíssim de Marc Martínez Humor i hòsties (en cartell des de fa un any per sales com el Raval i posteriorment el Jove Teatre Regina). El pla de negoci de l’Aquitània és compromès (“El risc és molt bonic”, diu irònicament Fuster). Necessiten fer un mínim de 15.000 euros setmanals, tot i que les ocupacions plenes podrien arribar als 30.000 euros.
La Gleva
La sala parteix de la iniciativa de Bárbara Granados i Albert de la Torre, i des de fa uns mesos el dirigeix Júlia Simó. En realitat, s’ha habilitat un estudi de gravació de televisió perquè també aculli representacions teatrals. De fet, el defineixen com un Espai Cultural-Teatre a la porta del local (en un carreró) molt proper a la plaça Molina. Un dels seus atractius és, precisament, la falta d’equipaments culturals (els més propers serien l’Almeria i el Teatreneu, baixant a Gràcia). El seu repte econòmic és poder comptabilitzar la gravació diària de La Xarxa, amb les sessions de teatre i també els lloguers per a reunions de tot tipus. Per ara, ofereixen el 60% de taquillatge a companyies, mentre que el 40% es destina a despeses de personal. Poder ser compatibles exigeix que siguin peces fàcils de muntar i desmuntar i que no afectin en la il·luminació fixa prevista pel programa de televisió. Demà mateix arrenca temporada (fins al 30 de desembre) Hem vingut aquí a deixar les coses clares, una dramatúrgia col·lectiva a partir de textos satírics de Josep Maria de Sagarra dirigit per Jordi Oriol. Júlia Simó pertany al grup El Martell que, ocasionalment, oferirà d’aquí a uns mesos una trilogia de les seves tres creacions (les dues estrenades i la tercera, en procés d’assaig). Simó alterna la labor audiovisual amb la de programadora teatral. Per a Albert de la Torre (que no segueix l’actualitat teatral com quan era crític teatral), Simó és un valor afegit que permet accedir a noves fornades d’artistes La gleva aspira a ser reconeguda institucionalment per poder comptar amb recursos amb els que fer millores tècniques a la sala i també permetre millors condicions als artistes, com ara reduir al 30% la seva part del taquillatge.
Badabadoc
Ara tot just ha fet el primer any una altra sala a Gràcia: Badabadoc. Al carrer de Quevedo (veïns del Porta 4 i del Teatre Lliure de Gràcia) s’hi presenten espectacles de companyies del circuït offargentí (que aprofiten els viatges a Europa convidats per altres sales) amb altres creadors que ja tinguin una petita trajectòria: “Més rigor que emergència”, diu la directora Guadalupe Cejas. Hi ha un aforament de 50 butaques. Per ara, “la feina de coordinació de la sala no li ha permès estrenar alguna de les seves peces”, lamenta.
