​

“Te sientas a cenar y la vida que conocías se acaba.”

Aquesta frase, Joan Didion no deixa de escriure-la al llarg de tot el seu llibre “El año del pensamiento mágico”. Un meravellós llibre sobre el dol. Jo podria dir: “Vas a fer-te una ecografia per saber si portes un o dos embrions al teu ventre y la vida que conocías, se acaba.”

Escoltes la Chaconna de Bach i sents com cauen les tecles del piano damunt de la teva ànima i et mires els peus i penses que mai ningú tindrà uns peus que s'assemblin als teus, ni els teus ulls, ni les mans del teu home. Mai no tindreu un fill que s'assembli a vosaltres perquè no pots quedar-te embarassada. La vida és així de puta, oi? Et mires els pits i saps que mai no podràs alimentar ningú amb ells perquè mai no hi haurà ningú a qui alimentar. Et mires la panxa i saps que mai no s'engreixarà amb una personeta a dins. Et mires i dius mai, mai podré quedar-me embarassada. Mai. I la Chaconna de Bach continua sonant. Puto Bach, soc incapaç de deixar d'escoltar-la. Incapaç de. Soc. Mai. Chaconna.

Personeta. Puta merda. Tot és una puta merda.

ESTIgMES, com el seu nom indica, parla dels estigmes que s'imposen a les dones quan tenen el desig de ser mares i no ho poden ser. En aquesta societat, encara la dona ha de complir el rol de mare i, si no ho fa, tothom es pregunta, tothom li pregunta: “Per què?”

Quan el teu desig, el teu somni és quedar-te embarassada i el teu cos no et respon, comença un tortuós camí de proves mèdiques, analítiques, preguntes, mirades furtives, fecundacions in vitro, comentaris de la gent tipus “se't passarà l'arròs”... esgotador psicològicament i física. Ningú no et prepara per això. Ningú no et pregunta: “Com estàs? Com ho portes?” I ningú no ho fa perquè no se'n parla. Perquè és un tabú. Un estigma social. I jo en vull parlar. Vull parlar per totes aquelles dones que, tot buscant donar vida, s'hi han deixat un tros de la seva.

​