El alimento de las moscas mostra parts d'un destí, les d'un condemnat que veiem després de l'asèpsia televisiva entre núvols de periodistes, escortat per policies, emmanillat i amb una peça ocultant el seu cap, fugaçment, el temps just d'introduir-se al cotxe i fugir del jutjat i de l'actualitat periodística.

Buscant aquesta essencialitat hem entrat en la solitud del "monstre", obrint aquest estrip entre el seu instint i el seu dolor, dotant a l'escenari la dimensió de la seva consciència, apuntant el públic a la profunditat de les seves foscors, en aquests abismes negres on pot aparèixer algun centelleig de llum en l'insondable de la bogeria, a la ferida palpitant que obre tota poètica.